2005 – Esperanza Aguirre: “es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas se traslade fuera del territorio nacional”

Aguirre no va tenir un lapsus, va ser la constatació de la crua realitat, els catalans som prou espanyols per pagar impostos i comprar productes de les seves empreses però no som benvinguts a l’hora de gestionar empreses que es consideren espanyolíssimes. Sembla que alguns empresaris (públicament només “un” empresari) han mostrat aquests dies la seva preocupació per una possible independència del nostre país. Els recordaríem que l’empresariat català, a l’igual que la resta de ciutadans catalans, tenen un sostre de vidre anomenat Espanya. Quan Catalana de Gas va absorbir Gas Madrid, es va passar a dir Gas Natural, no fos cas; es poden comptar amb els dits d’una mà els presidents catalans que ha tingut l’Estat espanyol; ens podríem preguntar quantes empreses catalanes hi ha a l’Íbex 35 espanyol… i és que el poder econòmic, financer i polític a Espanya s’articula al voltant d’allò que s’ha vingut anomenant la “llotja del Bernabeu“. Tots sabem que Javier de la Rosa era “el empresario catalán” (especialment després que acabés a la presó), ara bé ningú parla de Mario Conde com el “empresario gallego” o de Florentino Pérez com el “empresario madrileño”. És clar que l’empresa catalana s’hagut d’internacionalitzar, per força ! ja que no té gaire a pelar en l’ecosistema empresarial espanyol. Els sectors financers, de la construcció, les telecomunicacions, els serveis, estan ben servits per empresaris castellans, gallecs i fins i tot bascos, als catalans ens queda els lavabos (Roca), l’alimentació (Carulla) i, de moment, la indústria farmacèutica, tot i que els darrers any bona part s’està localitzant a Madrid, que és on hi ha el poder. El poder donar concessions, atorga monopolis o oligopolis, contractes, etc. El poder el dóna, en definitiva, l’estat. Als catalans, però, ens imposa un sostre de vidre, i no se n’amaguen de dir-ho.