Poetes i escriptors catalans per la independència i pel 9N

El passat 1 d’octubre es va fer públic un manifest signat per gairebé dos-cents cinquanta poetes catalans on, els nostres autors, reclamen poder anar a votar el 9-N i defensen un vot per la independència de Catalunya:

«Els poetes que firmem aquest manifest ens declarem a favor de la independència de Catalunya. Volem exercir el nostre dret d’anar a votar el 9 de novembre»

Repassen de manera breu i concisa els greuges que acumula el país respecte de l’estat espanyol: els atacs a la llengua i a la immersió lingüística; la manca d’inversions; el maltractament fiscal i el menyspreu a les institucions catalanes tant des de la política com des del món intel·lectual. Per tot això conclouen que la:

«submissió que ha de tenir el poble de Catalunya a l’estat espanyol, ens porten a la situació de poder-nos separar democràticament per tal de poder crear un estat propi.»

 

La possibilitat d’un pacte o d’una tercera via és del tot inviable ja que:

«El gran risc que tenim és continuar depenent d’un estat que no podrà pactar mai unes condicions de tracte per a Catalunya, ja que això comportaria una derrota dels seus principis d’estat-nació-imperi.»

«Catalunya, de moment, és un poble sense un estat que el pugui representar, ja que l’Estat espanyol no ens vol, ni ens pot representar de forma justa.»

 

També argumenten a favor de la independència perquè:

«implicaria una millora social, de futur, i crearia noves oportunitats i també nous reptes. Volem garantir els nostres drets socials, de benestar, i ser solidaris entre nosaltres mateixos, creant un nou model de país.»

 

En relació amb això, aquest proper dijous dia 16 d’octubre es farà públic un altre manifest d’escriptors catalans a favor de la consulta del 9N i a favor de la independència. Es farà públic en un acte a la Biblioteca de Catalunya, a la Sala Caritat, a les 16 h del dijous 16 d’octubre, segons ens ha informat la pròpia BC en consulta telefònica.

Des de la sectorial de bibliotecaris per la independència de l’ANC volem expressar el nostre suport a aquest manifest i a d’altres del mateix signe que persones rellevants de la nostra cultura presentin al conjunt de la societat. Per això us els donem a conèixer i us demanem que feu tanta difusió com pugueu entre els usuaris de les biblioteques i entre els vostres companys i familiars, també podeu copiar l’enllaç d’aquest apunt i reenviar-lo per difondre’l.

Acabem, com fan els nostres poetes, amb les paraules que clouen el seu manifest:

«Volem ser un poble i viure com un poble
per dir realment que som un poble»

Lectures d’estiu abans de la cita per a l’11 de setembre

Des de Bibliotecaris per la independència us fem arribar un seguit de lectures recomanades per llegir-les durant el temps que falta per acabar l’estiu i amb la mirada posada a la cita que tots i totes tenim el proper 11 de setembre per aconseguir l’èxit de la formació de la “V“.

Els temes sobre els quals tracten les obres seleccionades són economia, llengua, i nacionalitat catalana.

economiallenguanacionalitat

 

 

 

 

 

Us podeu descarregar els cartells en format .PDF aquí:

Bona lectura !

 

 

Neix “catalans”, una xarxa social per a catalunya – Collonades

See on Scoop.itBiblioteca per la independència (Assemblea Nacional de Catalunya)

NEIX CATALANS, UNA XARXA SOCIAL PER A CATALUNYA. L’empresa Questionity ha anunciat el llançament de Catalans una xarxa social que té com a objectiu que els seus usuaris puguin compartir interessos, organitzar …

See on kollonades.blogspot.fr

Quan l’estat no és el teu, la teva llengua no és necessària

Recentment s’ha conegut una sentència (una altra) del Tribunal Supremo del 26 de setembre de 2012 en contra de l’Ordre GAP/152/2009, de 19 de març, del Departament de Governació i Administracions Públiques, per la convocatòria de proves selectives per a l’accés a la subescala d’intervenció-tresoreria, categoria d’entrada, de l’escala de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal. La sentència anul·la una d’anterior del Tirbunal Superior de Justica de Catalunya que donava la raó a la Generalitat. El Tribunal Supremo, estima un recurs presentant pel Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local en contra d’una de les bases referents als coneixements de la llengua catalana en les proves d’accés a l’esmentada subescala d’àmbit estatal.

Els interventor i tresorers dels ajuntaments tenen el que s’anomena “habilitació estatal” que vol dir que formen un cos “únic” i que poden exercir en qualsevol lloc de l’Estat espanyol. L’equivalent professional més proper al nostre sector seria el del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. Doncs bé, com que les oposicions a interventors i tresorers d’ajuntaments les convoca a Catalunya la Generalitat de Catalunya, per pura lògica, inclou el requisit de coneixement del nivell C de català. El Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración impugna les bases argumentant que les bases només poden demanar el requisit de coneixement de llengua per aquelles places que amb tota seguretat són de Catalunya. Passa, però, que al tenir habilitació estatal, qui guanya aquesta habilitació podria traslladar-se o ser destinat a altres comunitats que no tenen el català com a llengua pròpia. Segons aquest Colegio i, com consta a la sentència, “con apoyo en dicho alegato se viene argumentar, por un lado, que el conocimiento de la lengua catalana es una exigencia desproporcionada para dicho acceso; y, por otro, que esa misma exigencia coloca en una situación de injustificada desigualdad a quienes aspiren a acceder en las pruebas convocadas en Cataluña en relación con quienes lo hagan en las convocadas por otras Comunidades Autónomas”. Paral·lelament, la primera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya donava la raó a la Generalitat amb l’argument que “el establecimiento de una competencia compartida como la que contempla el EBEP, se conecta con la autonomía política de las comunidades autónomas. En efecto estas respetando las bases estatales deben atender también a sus propias necesidades y exigencias legales propias y al participar en la configuración de los procesos selectivos han de atender a la necesaria adecuación entre el contenido de estos y las funciones o áreas a desarrollar por los aspirantes seleccionados. Y vista la legislación catalana de selección del personal y en línea con lo anterior no resulta irrazonable ni desproporcionado exigir en el proceso selectivo de unos funcionarios que han de ocupar de forma inmediata unos puestos de trabajo en las Administraciones Locales de Cataluña, la acreditación del conocimiento del catalán. Y todo ello sin perjuicio de que tales funcionarios estén de futuro habilitados para ejercer sus funciones propias en otras comunidades autónomas. A estos efectos hay que tener en cuenta que el catalán como lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de esta comunidad autónoma en virtud de lo dispuesto en los artículos 3.2 CE y 6 EAC, es pues la lengua de la Generalitat y la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las corporaciones dependientes de la Generalitat. Por otra parte también los participantes pueden a su elección utilizar el catalán en sus relaciones con la Administración Local. Resulta pues evidente que el conocimiento del catalán resulta indispensable para el ejercicio de las funciones reservadas a los funcionarios habilitados estatales en Cataluña.

Finalmente tampoco cabe olvidar que todos los aspirantes pueden presentarse simultáneamente en los distintos procesos selectivos quo convoquen las correspondientes comunidades autónomas”.

És a dir, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ve a dir que a casa nostra, la Generalitat pot i ha de demanar el coneixement de la llengua catalana i que el fet que les places a concurs es puguin presentar persones de la resta de l’Estat no hi fa res ja que aquestes persones es poden presentar a altres concursos d’altres territoris.

El Tribunal Supremo, però, ha donat la raó al Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local per la qual cosa la Generalitat no podrà demanar en aquestes oposicions als aspirants que coneguin la llengua catalana.

Cal, però, explicar bé un detall molt important. Les oposicions impugandes serien les que permetrien accedir a la professió (pas previ), no  a un lloc concret de treball a Catalunya (pas posterior), ja que segons el Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració local de Barcelona (CSITAL) l’actual legislació ja assegura que el funcionari amb habilitació estatal que accedeixi a un lloc a Catalunya conegui  el català.

La qüestió de fons, però, és la de sempre. Espanya es va crear amb voluntat de ser un Estat-Nació, a la manera francesa però l’invent va sortir malament per la insistència d’uns quants catalans (els patois) en mantenir la seva cultura pròpia en detriment de la cultura castellana. En un estat-nació tot és perfecte, una nació, un poble, una llengua. L’Estat espanyol es ven com un estat plurinacional, però les seves bases jurídiques i la seva tradició és la que és, i estant encantats de ser així.

És un nou de fenònem fringe, tenim les competències per convocar les places però estem sotmessos a la manera castellana d’entendre l’estat.

 A l’Estat espanyol, el català sempre serà una llengua afegida i, per tant, consentida però no assumida com a pròpia. No cal dir, doncs, que hi tenim els dies comptats.

Per què s’españolitza als catàlegs bibliogràfics la Generalitat i no el Foreign Office?

Llegint la resolució de la Junta Electoral Central sobre la campanya publicitària per fomentar la participació en les properes eleccions, no només resulta estranya la conclusió sinó que fa mal a la vista l’ús insistent dels termes “Parlamento de Cataluña” i “Generalidad de Cataluña”. És de fet habitual que tant l’Administració General de l’Estat com el poder judicial insisteixin en utilitzar les traduccions castellanes dels noms d’aquestes dues entitats en lloc d’utilitzar els seus noms originals (això és, en català).

Ens hem preguntat quin tractament reben aquestes dues institucions en els catàlegs estatals i, com no podria ser d’una altra manera, les formes acceptades per exemple, al catàleg d’autoritats de la Biblioteca Nacional d’Espanya són “Cataluña. Parlamento” i “Cataluña. Generalidad”. De la mateixa forma, la Xunta de Galícia passa a ser “Galicia. Junta” i la Generalitat valenciana “Comunidad Valenciana. Generalidad”.

Si revisem la normativa catalogràfica, veurem com la traducció dels noms d’aquests governs al castellà (la llengua del catàleg de la BNE) és una decisió que té més a veure amb la política (o de la visió que es té de l’Estat espanyol en la seva màxima “federalitat”) que no pas amb la normativa de catalogació.

Sabem que mentre a Catalunya usem les Regles Angloamericanes de catalogació per construir els encapçalaments, a la resta de l’Estat hi ha la tradició d’emprar les Normas de Catalogación. Si bé es cert que hom pot trobar-hi diferències, pel que respecta a la normalització dels encapçalaments de governs, les normes són iguals.

El primer que sobta és que en el catàleg d’autoritats de la BNE només es tradueixen al castellà els noms dels governs dels territoris estatasl que tenen llengua pròpia, és a dir, els noms dels governs originaris en català, gallec i basc. Així, mentre que la Generalitat de Catalunya passa a ser “Cataluña. Generalidad”, la forma acceptada pel Ministeri d’Afers Exteriors britànic continua sent… “Gran Bretaña. Foreign Office” !.

Hem consultat les Normas de Catalogación per si fos el cas que una interpretació “federalitzant” de la seva normativa acceptés fer una especial excepció en la construcció dels encapçalaments dels governs autonòmics de territoris amb llengua pròpia no castellana.

Com es pot constatar, la norma diu textualment que “se usará el nombre de la entidad, precedido del nombre del lugar sobre el que ejerze su jurisdicción”.

 

És correcte, doncs, indicar en primer lloc el geogràfic (en la llengua del catàleg, això és en castellà) però seguit del nom de la entidat. I quin és el nom de la entitat?. Suposem que cada entitat és la font més indicada per saber com es diu. D’aquesta forma, en el cas de la Generalitat de Catalunya podem constatar que el seu nom és “Generalitat de Catalunya”. És més, en el seu propi Programa d’Identificació Visual hom pot veure clarament que en la “traducció” a altres llengües, el nom bàsic en català queda inalterat. Podem concloure clarament que el nom “oficial” de la Generalitat i del Parlament són en català, de la mateixa manera que el nom “oficial” del Foreign Office és en anglès. I és així que cal respectar-ho tal i com estableix la norma.

En el cas dels encapçalaments de caps de govern i altres autoritats, la pràctica que s’està fent contradiu directament les mateixes Normas de Catalogación. La norma és molt clara:

Es diu que “el encabezamiento se formará con el nombre del lugar sobre el que ejerza su autoridad, seguido del nombre oficial del cargo en su idioma. Així, l’encapçalament que li correspondria al President de la Generalitat seria “Cataluña. President de la Generalitat”. Doncs, no, l’encapçalament acceptat al catàleg d’autoritats de la BNE és “Cataluña. Presidente de la Generalidad”.

Aquest criteri només es pot entendre des d’un criteri estrictament polític d’impermeabilitat a la realitat lingüística de l’Estat espanyol. Es respecta el nom oficial d’un govern o càrrec institucional en qualsevol llengua sempre i quan no sigui en alguna de les llengües pròpies dels Països Catalans, Galícia o el País Basc. Una biblioteca és lliure d’acceptar o no les normes internacionals però a un catàleg se li demana coherència i aquest no és el cas. O es tradueix tot, o no es tradueix res. Una traducció a la carta denota en tot cas una expressa voluntat política.

El resultat?, per exemple, intentar fer una cerca exhaustiva per aquests encapçalaments a les 52 biblioteques públiques de l’Estat (BPE) i dels 17 sistemes bibliotecaris autònomics de biblioteques públiques mitjançant la interfície que ofereix el Ministerio de Cultura resulta impossible pel fet que coexisteixen dos criteris catalogràfics diferents, el bo i el dolent.

I què passa en els catàlegs internacionals?. A banda de la gravetat que té de per si el criteri emprat a la BNE en aquest tema, cal tenir en compte que altres biblioteques nacionals del món poden tenir el catàleg de la BNE com a referent, de manera que poc a poc la construcció incorrecta dels encapçalament d’institucions catalanes es podria anar extenent de forma vírica.

Hem fet una primera cata a tres catàlegs de referència (Library Of Congress, British Library i Bibliothèque Nationale de France). Les conclusions preliminars indiquen que hi ha, per sort, un ús correcte de l’encapçalament. Al Library Congress Authorities trobem que la forma acceptada per al Govern de la Generalitat és “Catalonia (Spain)” seguit del nom en català del departament o entitat corresponent. Una construcció que en sentit pur seria la més correcta ja que el concepte “Catalonia” ja indica que és un govern i no caldria posar “Generalitat”, però això és una altra qüestió. És el mateix criteri que trobem al catàleg de la BNF on la forma acceptada és “Catalogne” seguit després del nom de l’organisme (departament, etc.) en català. La British Library usa per als seus encapçalaments el Library of Congress / NACO Authority File (LC/NAF) per la qual cosa el criteri és el mateix. Malgrat això sí que es poden constatar criteris diferenciats al seu catàleg en funció de la llengua del document.

Podem concloure que l’únic criteri divergent que hem trobat és el de la Biblioteca Nacional d’Espanya que, al nostre entendre, aplica criteris divergents amb la pràctica professional en la construcció d’aquests encapçalaments.

De fet, en una Catalunya independent, aleshores sí, la BNE tractaria les autoritats catalanes amb el mateix criteri que la resta d’autoritats estrangeres, ja sabem, doncs, quina és la solució.

La Biblioteca Nacional de España continua catalogant “en valenciano” els llibres escrits en català del País Valencià

Com molts professionals recordaran, al novembre de 2002 va saltar la polèmica per la catalogació que la Biblioteca Nacional de España feina de les obres escrites en català i publicades al País Valencià i a les Illes. La pràctica establerta consistia en utilizar els codis “val” i “bal” en lloc del preceptiu codi “cat” com marquen les normes catalogràfiques internacionals. Les variants d’una mateixa llengua tenen només un codi, d’aquesta forma, al francès del Quebec li correspon codi genèric [fre], a l’anglès nordamericà el codi [eng] i al castellà  del Perú [spa]. De la mateixa, l’únic codi vàlid per a la llengua catalana, amb independència de la seva variant, és d’acord amb la norma ISO 639.2, el codi [cat]. Després de diferents gestions realitzades des d’algunes institucions bibliotecàries del país, la Biblioteca Nacional de España es va comprometre a resoldre aquesta anòmala i incorrecta pràctica professional. I així va ser. De fet és fàcil de comprovar que els llibres escrits en català que es publiquen al País Valencià incorporen ja el preceptiu [cat].

És per això que són sorprenents algunes de les informacions que ens arriben de diferents professionals que han detectat que si bé el codi emprat ara en la catalogació d’aquests documents és el correcte, constaten l’existència d’una misteriosa “nova” nota de llengua en el registre catalogràfic on es pot llegir “en valenciano”, “en mallorquín” o “en menorquín”. El registre que posem de mostra és del….. 2012 !

La nota utilitzada correspon al camp MARC 546 que com sabem els bibliotecaris correspon a un camp destinat a “informació textual sobre la llengua dels materials descrits. També s’hi pot incloure una descripció de l’alfabet, l’escriptura o un altre sistema de símbols (per exemple, alfabet àrab, ASCII, sistema de notació musical, codi de barres, signes logarítmics). La informació codificada s’inclou en els camps 008/35-37 (Llengua) i/o 041 (Codi de llengua).” El seu ús habitual no és repetir informació ja codificada sinó ampliar alguna informació sobre la llengua del document, especialment en el cas d’edicions bilingües, etc. Se’ns escapa, doncs, el sentit d’incorporar en un llibre escrit en català i publicat al País Valencià una nota “explicativa” que indica “en valenciano” quan el registre ja incorpora el preceptiu codi únic de llengua [cat].

És clar que hem fet les oportunes comprovacions per constatar si els llibres escrits en castellà i públicats al Perú, per exemple, també “expliquen” en nota “en peruano” però no consta que aquest sigui el criteri per la qual cosa hom podria arribar a entendre que el criteri que continua aplicant la Biblioteca Nacional de España és que el valencià és quelcolm diferent al català i que per això cal “explicar-ho” i “explicitar-ho” en els seus registres bibliogràfics per a millor comprensió dels usuaris del seu catàleg.

Doncs bé, com que aquest criteri no seria científic només podem entendre dues coses, que o bé és un criteri ad hoc institucional -que aleshores caldrà canviar per acientífic- o bé que es tracta de pràctiques particulars en algunes catalogacions per la qual cosa faria bé la Biblioteca Nacional de España d’aclarir al seu departament de catalogació que valencià, mallorquí, menorquí, lleidatà, etc. són els diferents noms que rep la mateixa llengua catalana en determinats territoris i que l’aplicació de la nota 546 no és pertinent professionalment parlant.