La Biblioteca Pública de Barcelona entre les deslleialtats de l’Estat respecte de Catalunya

Solar on s'havia de construir la Biblioteca Pública de BarcelonaEl solar que apareix a la foto de l’esquerra correspon a la ubicació d’allò que hauria de ser la Biblioteca Pública de Barcelona, equipament que l’Administració General de l’Estat té pendent de construir a Catalunya des de fa dècades.

L’informe realitzat per la Generalitat “La deslleialtat de l‟Estat respecte de Catalunyas” recull un seguit d’incompliments reiterats de l’Estat en relació a biblioteques i arxius, alguns d’ells comentats en aquest mateix bloc.

Així, dins dels traspassos pendents, el Govern de Catalunya insisteix en els següents incompliments:

Pel que fa al nombre d’àmbits o matèries susceptibles de traspàs pendents de ser desenvolupats són:
1. Arxiu Històric Provincial de Barcelona.
2. Fons propis de Catalunya situats a l‟Arxiu de la Corona d‟Aragó i a l‟Arxiu Reial de Barcelona.
3. Fons bibliogràfics de caràcter històric de les biblioteques provincials.
4. Museu Arqueològic de Tarragona.

En relació als pressupostos de l’Estat per al 2014, dels quals n’hem parlat abastament en aquest bloc, l’informe de la Generalitat recull els següents incumpliments:

Els PGE del 2014 consoliden i no corregeixen la desprogramació de diverses inversions de l‟Estat a Catalunya en la construcció de grans equipaments culturals que, en unes ocasions, aprofundeixen dèficits històrics i, en d‟altres, posen en perill la conservació i l‟exposició dels béns culturals.

Paralització de les grans obres: la Biblioteca Provincial de Barcelona, l‟Arxiu Provincial de Girona i el Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona.

  • Biblioteca Provincial de Barcelona. Suprimida l’anualitat 2013 de 500.000 euros. A més a més, retarden dos anys la finalització del projecte. Paralitza un projecte iniciat l’any 2006. No preveu iniciar-lo fins al 2016. Esdevé l‟única província de l‟Estat sense Biblioteca provincial.
  • Arxiu Provincial de Girona. Suprimida ja la partida en el 2013 de 100.000 euros. Retard en l‟inici d‟una llarga reivindicació històrica que substituiria un edifici amb greus mancances estructurals.
  • Desaparició de les partides nominatives per a projectes concrets (pont de Besalú, Cotonera d‟Igualada, Museu del Paisatge).

“Papers de Salamanca”: A dia d‟avui encara resta pendent el retorn de gran part de la documentació confiscada, tot i que han transcorregut més de 30 anys de les primeres sol·licituds de devolució de la documentació sostreta de Catalunya durant la Guerra Civil i més de set anys de l‟aprovació de la Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la Guerra Civil.

Des de Bibliotecaris per la Independència hem analitzat els pressupostos de l’Estat de 2006 a 2014 per veure l’evolució del projecte d’aquesta biblioteca des del punt de vista de la dotació econòmica  prevista i, en conseqüència, de la voluntat real del Ministeri de Cultura envers aquest equipament.

Abans, però, una petita cronologia sobre aquesta biblioteca per tal de situar el debat.

El 1813, el ministeri corresponent va aprovar el Reglamento de Bibliotecas Provinciales y de la Planta Fundamental de la Biblioteca Nacional Española per tal de crear una biblioteca pública a cada capital de província. El 1989 es va arribar al primer acord entre el conseller Guitart i el ministre Semprún per a la construcció de la biblioteca. Es preveia que s’iniciaria el 1992 i que tindria un cost de 12.020.242 €, però no va ser fins el 1993 que es va anunciar la construcció per al 1994. El 1994 el Ministeri es comprometia a tenir-la el 1995.

No fou fins el 1996 que es proposa el Mercat del Born como a seu de la biblioteca i el 1997 se signa un conveni entre el conseller Joan Maria Pujals, l’alcalde de Barcelona Joan Clos i la ministra Esperanza Aguirre per construir una biblioteca de 15.000 m2 i amb un cost de 22.237.447,86 €. L’acord feia una previsió d’inversió anual entre 1998 i 2002, data en la qual la biblioteca estaria feta. De fet, no es va fer gran cosa i el 2002 es va signar un nou conveni (addenda) entre la ministra Pilar del Castillo, el conseller Jordi Vilajoana i l’alcalde Joan Clos on hi constava una inversió total de 34.191.579 € i una programació d’obres des de l’any 2000 fins el 2005. El 2002, però, apareixen les restes arqueològics de 1714 al Born i les obres es paralitzen.

Al 2006 s’acordarà la construcció de la biblioteca en terrenys de l’actual Estació de França i el 2008 es modifica el Pla General Metropolità per fer-ho possible. No serà fins el 2010 que es presenta el nou projecte arquitectònic que preveu, ara, una biblioteca de 18.000 m2 construïts, 37 milions d’euros de cost i un temps d’execució de 36 meses.

bpb

La convocatòria del concurs del projecte el 2009 és, de fet, l’única inversió realitzada per l’Estat en el nou terreny per un total de 1.754.268,00 € i que fou adjudicat finalment el 2010.

Des de 2006 i fins a l’actualitat, les previsions plurianuals d’inversió a la Biblioteca Pública de Barcelona són un seguit d’incompliments reiterats. Com es pot veure a la següent taula, si el pressupost de 2006 preveia la finalització de les obres el 2010, el pressupost de 2014 ja parla de finalitzar les obres… el 2018 !.

preTotes les previsions que apareixen a la taula s’han incomplert i, de fet, actualment no s’està duent a terme cap acció en el solar de l’Estació de França. L’única despesa que s’ha realitzat és la convocatòria del concurs per al projecte arquitectònic que hem esmentat abans. Sí que queda clar que durant 2012, 2013 i 2014 no s’ha invertit res en aquest projecte. Els pressupostos de 2013 i 2014, però, ho deixem molt clar, 0 euros d’inversió i si hem de fer cas al pressupost de 2014, fins el 2016 no es faria la primera inversió.

Resulta impactant, igualment, veure com el cost de la biblioteca ha anat canviant any rere any en unes quantitats que no sembla que tinguin cap lògica (de 20 milions d’euros el 2006 a 52 milions d’euros el 2014 !) cosa que ens permet pensar que els imports consignats responen més a ajustos pressupostaris interns (per a que el global quadri) que a una veritable planificació.

Arribats a aquest punt, som de l’opinió que aquesta biblioteca no veurà mai la llum, almenys en la forma que estava prevista i que, en tot cas, aquest projecte haurà de formar part del paquet de qüestions a negociar amb el govern espanyol durant el procés de desconnexió de Catalunya de l’Estat espanyol a partir del procés cap a la independència que ha iniciat el nostre país. Aquesta biblioteca és un deute més a retornar per part d’Espanya. Altrament, és més que probable que la imatge del solar que es veu en aquesta entrada romangui igual durant molt de temps.

Anuncis

Informe sobre l’ampliació interna de la Unió Europea

See on Scoop.itBiblioteca per la independència (Assemblea Nacional de Catalunya)

L’estudi que aquí presentem parteix de la permanència del vincle entre el nou estat i la Unió, tot considerant que la decisió democràtica que ha d’estar en l’origen de la independència és expressió de la voluntat de constituir un estat propi dintre de la Unió Europea.

Així doncs, d’acord amb el respecte al principi democràtic, que informa la personalitat política de la Unió des del Preàmbul del Tractat de la Unió Europea, així com amb el respecte pels drets dels ciutadans del nou estat membre en tant que ciutadans de la Unió, l’informe defensa que la condició de membre del nou estat és automàtica.

En aquest sentit, el dret de la Unió no pot constituir un obstacle que frustri la voluntat democràtica legítima dels ciutadans europeus que, en un determinat territori d’Europa, decideixen constituir-se en un nou estat a través d’un procediment democràtic i pacífic.

See on www.catradio.cat

Quan l’estat no és el teu, la teva llengua no és necessària

Recentment s’ha conegut una sentència (una altra) del Tribunal Supremo del 26 de setembre de 2012 en contra de l’Ordre GAP/152/2009, de 19 de març, del Departament de Governació i Administracions Públiques, per la convocatòria de proves selectives per a l’accés a la subescala d’intervenció-tresoreria, categoria d’entrada, de l’escala de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal. La sentència anul·la una d’anterior del Tirbunal Superior de Justica de Catalunya que donava la raó a la Generalitat. El Tribunal Supremo, estima un recurs presentant pel Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local en contra d’una de les bases referents als coneixements de la llengua catalana en les proves d’accés a l’esmentada subescala d’àmbit estatal.

Els interventor i tresorers dels ajuntaments tenen el que s’anomena “habilitació estatal” que vol dir que formen un cos “únic” i que poden exercir en qualsevol lloc de l’Estat espanyol. L’equivalent professional més proper al nostre sector seria el del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. Doncs bé, com que les oposicions a interventors i tresorers d’ajuntaments les convoca a Catalunya la Generalitat de Catalunya, per pura lògica, inclou el requisit de coneixement del nivell C de català. El Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración impugna les bases argumentant que les bases només poden demanar el requisit de coneixement de llengua per aquelles places que amb tota seguretat són de Catalunya. Passa, però, que al tenir habilitació estatal, qui guanya aquesta habilitació podria traslladar-se o ser destinat a altres comunitats que no tenen el català com a llengua pròpia. Segons aquest Colegio i, com consta a la sentència, “con apoyo en dicho alegato se viene argumentar, por un lado, que el conocimiento de la lengua catalana es una exigencia desproporcionada para dicho acceso; y, por otro, que esa misma exigencia coloca en una situación de injustificada desigualdad a quienes aspiren a acceder en las pruebas convocadas en Cataluña en relación con quienes lo hagan en las convocadas por otras Comunidades Autónomas”. Paral·lelament, la primera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya donava la raó a la Generalitat amb l’argument que “el establecimiento de una competencia compartida como la que contempla el EBEP, se conecta con la autonomía política de las comunidades autónomas. En efecto estas respetando las bases estatales deben atender también a sus propias necesidades y exigencias legales propias y al participar en la configuración de los procesos selectivos han de atender a la necesaria adecuación entre el contenido de estos y las funciones o áreas a desarrollar por los aspirantes seleccionados. Y vista la legislación catalana de selección del personal y en línea con lo anterior no resulta irrazonable ni desproporcionado exigir en el proceso selectivo de unos funcionarios que han de ocupar de forma inmediata unos puestos de trabajo en las Administraciones Locales de Cataluña, la acreditación del conocimiento del catalán. Y todo ello sin perjuicio de que tales funcionarios estén de futuro habilitados para ejercer sus funciones propias en otras comunidades autónomas. A estos efectos hay que tener en cuenta que el catalán como lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de esta comunidad autónoma en virtud de lo dispuesto en los artículos 3.2 CE y 6 EAC, es pues la lengua de la Generalitat y la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las corporaciones dependientes de la Generalitat. Por otra parte también los participantes pueden a su elección utilizar el catalán en sus relaciones con la Administración Local. Resulta pues evidente que el conocimiento del catalán resulta indispensable para el ejercicio de las funciones reservadas a los funcionarios habilitados estatales en Cataluña.

Finalmente tampoco cabe olvidar que todos los aspirantes pueden presentarse simultáneamente en los distintos procesos selectivos quo convoquen las correspondientes comunidades autónomas”.

És a dir, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ve a dir que a casa nostra, la Generalitat pot i ha de demanar el coneixement de la llengua catalana i que el fet que les places a concurs es puguin presentar persones de la resta de l’Estat no hi fa res ja que aquestes persones es poden presentar a altres concursos d’altres territoris.

El Tribunal Supremo, però, ha donat la raó al Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local per la qual cosa la Generalitat no podrà demanar en aquestes oposicions als aspirants que coneguin la llengua catalana.

Cal, però, explicar bé un detall molt important. Les oposicions impugandes serien les que permetrien accedir a la professió (pas previ), no  a un lloc concret de treball a Catalunya (pas posterior), ja que segons el Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració local de Barcelona (CSITAL) l’actual legislació ja assegura que el funcionari amb habilitació estatal que accedeixi a un lloc a Catalunya conegui  el català.

La qüestió de fons, però, és la de sempre. Espanya es va crear amb voluntat de ser un Estat-Nació, a la manera francesa però l’invent va sortir malament per la insistència d’uns quants catalans (els patois) en mantenir la seva cultura pròpia en detriment de la cultura castellana. En un estat-nació tot és perfecte, una nació, un poble, una llengua. L’Estat espanyol es ven com un estat plurinacional, però les seves bases jurídiques i la seva tradició és la que és, i estant encantats de ser així.

És un nou de fenònem fringe, tenim les competències per convocar les places però estem sotmessos a la manera castellana d’entendre l’estat.

 A l’Estat espanyol, el català sempre serà una llengua afegida i, per tant, consentida però no assumida com a pròpia. No cal dir, doncs, que hi tenim els dies comptats.

De moment, Wert no afectarà les biblioteques escolars

De moment, els bibliotecaris podem respirar tranquils. El projecte de la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa que s’ha fet públic no afectarà la regulació de les biblioteques escolars. De fet, ni s’esmenten. Vist el personatge i les crítiques que està rebent la proposta per instrusiva a les competències catalanes, no sabem si respirar alleugerits o plorar.

L’indescriptible existència de fenòmens “fringe” en l’organització de l’Estat espanyol

Fringe és el nom d’una sèrie televisiva que ens podria recordar a X-Files. Fringe és el nom que rep una unitat especial del FBI que investiga allò que podríem dir casos estranys o paranormals. El centre de l’argument d’aquesta sèrie és l’existència d’un món paral·lel al nostre. Un món semblant, amb les mateixes persones però amb petites diferències. En un moment de la sèrie tots dos mons es troben i és aleshores quan s’obre la incògnita de si podran sobreviure tots dos.

L’organització de l’Estat espanyol és de fet un fenomen fringe.  Per una banda tenim un món autonòmic amb una sèrie de competències plenes que exerceix la Generalitat. Paral·lelament, però, existeix un altre món on l’Administració General de l’Estat acaba legislant el mateix i crea una realitat alternativa. Quan tots dos mons topen es fan evidents les interferències i, fins i tot, l’anul·lació d’un dels mons, en el nostre cas, l’autonòmic.

Com us hem promès, en aquest bloc us anirem presentant casos reals de fenòmens fringe que afecten de ple la gestió bibliotecària del nostre país.

Publicat l’informe Duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya

L’Institut d’Estudis Autonòmincs, a petició del Govern de la Generalitat, ha elaborat l’Informe Duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya: problemes competencials i d’eficiència. L’estudi analitza les duplicitats normatives i executives entre l’Estat i la Generalitat, tant des del punt de vista dels problemes d’eficiència que plantegen com des de la perspectiva competencial.

Algunes de les qüestions que es plantegen les hem començat a analitzar més detingudament en l’àmbit bibliotecari en una primera entrada sobre el tema en aquest bloc. En aquesta entrada oferim uns extractes d’interès relacionats amb les competències en matèria de cultural.

(el text marcat amb negreta és nostre)

Pàg. 8: “L’ordenament jurídic espanyol vigent des de 1978 semblava, en principi, que havia optat per un model que rebutjava les duplicitats. Els preceptes constitucionals que regulen les relacions entre els ordenaments estatal i autonòmics i la tècnica emprada la Constitució (CE) i els Estatuts d’Autonomia a l’hora de regular la distribució de competències feien pensar en un model en el qual les competències no es solapaven unes amb les altres, és a dir, en un model en el qual una competència arribava allà on acabava una altra de confrontant. En definitiva, en els supòsits –freqüents– en què la delimitació entre títols competencials plantejava dubtes, semblava que els intèrprets i
aplicadors del Dret estaven obligats a fer un esforç interpretatiu per tal de delimitar amb la màxima precisió possible l’abast de les de les competències confrontants amb l’objectiu, precisament, d’evitar duplicitats. Dins d’aquest model l’única possible excepció –i encara parcial– era la de la competència sobre cultura, que no es regulava en el llistat de competències de l’article 149.1 CE sinó en un apartat singular i específic (l’apartat segon d’aquest article 149 CE). La doctrina i el legislador estatal van interpretar que aquest article permetia una duplicitat generalitzada i el Tribunal Constitucional, malgrat que en alguna sentencia fa un esforç per delimitar àmbits d’exclusivitat, finalment sol acceptar aquesta concurrència.”

Pàg. 155: “En efecte, en tots els àmbits integrants de la matèria cultura podem trobar com l’Estat i la Generalitat de Catalunya tenen atribuïdes funcions executives, generant-se, en conseqüència, una situació generalitzada de duplicitats que, en alguns casos, són de caràcter estricta.”

Pàg. 158-159: “Corresponen a l’Estat funcions de gestió bibliotecària (Gestió del Sistema Espanyol de Biblioteques, que inclou el Ministeri de Cultura, la Biblioteca Nacional i, també, la resta de biblioteques de titularitat estatal, els sistemes bibliotecaris autonòmics, provincials i locals, i d’entitats privades, en funció del principi de voluntarietat); foment i promoció (plans de foment de la lectura; suport a l’obertura de les biblioteques escolars; campanyes de promoció dels autors que s’expressen en castellà o en llengües oficials de les comunitats autònomes; promoció de la indústria editorial i del comerç del llibre; promoció del desenvolupament del conjunt de biblioteques; promoció de la creació de biblioteques digitals; foment de la igualtat en l’accés al servei públic de biblioteca de qualitat; manteniment d’un sistema de premis; impuls d’iniciatives i projectes bibliotecaris; impuls de la investigació científica i el desenvolupament i innovació tecnològica; impuls de la cooperació bibliotecària); àmbit exterior (promoció de la projecció internacional de les llengües espanyoles; contribució a l’expansió internacional de la indústria del llibre espanyol; foment de la cooperació internacional) i cooperació (col·laboració amb les associacions de professionals del sector del llibre).

Corresponen a la Generalitat funcions de gestió bibliotecària (gestió del Registre de les biblioteques del Sistema de Lectura Pública; integració d’una biblioteca en el Sistema de Lectura Pública;); foment i promoció (promoure el desenvolupament del conjunt de biblioteques, sistemes, xarxes i consorcis; foment de la igualtat en l’accés a un servei públic de biblioteca de qualitat; foment de la lectura pública); tutela bibliogràfica (recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana; adquirir, conservar i difondre els fons generals multidisciplinaris i d’abast universal; elaborar i gestionar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu del patrimoni bibliogràfic; prestar serveis de suport a la protecció del patrimoni bibliogràfic; Gestió del Catàleg Col·lectiu de la Lectura Pública); àmbit exterior (contribuir a l’expansió internacional de la indústria del llibre espanyol) i intervenció administrativa (potestat inspectora i sancionadora)”.

Pàg. 160: “Un cop relacionades les funcions executives que corresponen a l’Administració
de l’Estat i a la Generalitat de Catalunya en matèria de cultura, cal passar a analitzar quins són els trets essencials que es posen de manifest. En tal sentit, és oportú destacar, en primer lloc, que l’anàlisi de la distribució funcional reflecteix, com s’ha assenyalat anteriorment, la concurrència competencial que la doctrina i el propi Tribunal Constitucional interpreten que existeix en la matèria esmentada. En efecte, en la majoria d’àmbits culturals, l’Estat i la Generalitat de Catalunya exerceixen funcions executives que, molts cops, són coincidents, especialment en l’àmbit de la promoció i foment, tutela cultural i gestió d’equipaments públics, cosa que genera duplicitats en sentit estricte, si bé l’objecte de les funcions estatals té, en principi, un component supraautonòmic”.

Pàg. 161-162: “Finalment, una nota comuna als diversos àmbits culturals que cal destacar és l’existència de xarxes d’equipaments culturals estatals, caracteritzats per una teòrica nota d’excel·lència en la seva gestió, a les quals poden afegir-se els equipaments de les comunitats autònomes i d’altres entitats, públiques i privades (Sistema Espanyol d’Arxius, Sistema Espanyol de Biblioteques, Xarxa de Museus d’Espanya).

Tot i que la integració en aquestes xarxes es fonamenta en el principi de la voluntarietat, no es pot obviar l’existència de determinats factors que poden condicionar la decisió autonòmica o d’altres entitats (el mateix criteri d’excel·lència que caracteritza els equipaments integrats a la xarxa, la recerca de noves fonts de finançament que poden provenir de la integració a la xarxa, etc)”.

Pàg. 162-163 : “Àmbit subvencional
L’Estat exerceix de forma molt intensa la seva potestat subvencional en els diversos àmbits culturals. Les convocatòries estatals d’ajuts no preveuen cap tipus de participació autonòmica ni a nivell normatiu ni executiu, ja que, d’una banda, regulen detalladament el règim jurídic aplicable a les subvencions (beneficiaris, actuacions subvencionables, criteris de valoració de les sol·licituds…) i, de l’altra, centralitzen en òrgans estatals les tasques de gestió de les convocatòries (recepció de les sol·licituds, valoració d’aquestes, pagament dels ajuts…). Només, com excepció, en alguns supòsits es preveu la participació de les Comunitats Autònomes en els òrgans de valoració de les sol·licituds, a través de la designació d’algun dels seus vocals.

Les diferents convocatòries fan esment, en les seves exposicions de motius, com a arguments que justifiquen la centralització de les funcions subvencionals en òrgans de l’Administració de l’Estat a la necessitat d’assegurar la plena efectivitat dels ajuts, la finalitat de garantir iguals possibilitats d’obtenció i gaudiment per part dels potencials destinataris en tot el territori nacional, i també el caràcter suprautonòmic o internacional de les actuacions subvencionables.”

En conclusió, podem veure com el tàndem format entre el poder executiu i el poder judicial han posat les bases per a que l’Administració General de l’Estat pugui tenir capacitat normativa i executiva en qualsevol àmbit de la gestió cultural amb les duplicitats ja conegudes i que s’articula bàsicament mitjançant tres vies:

  • Legislant en camps que la Generalitat té competència exclusiva, fet que queda justificat i explicat a partir del que el Tribunal Constitucional avalarà després com competències “concurrents”.
  • Creant de facto estructures de gestió cultura com xarxes de Biblioteques Públiques de l’Estat, de museus, etc. o disposant de capacitat econòmica per “comprar” representació als òrgans de govern de museus i altres institucions culturals catalans.
  • Atorgant discreccionalment subvencions en camps que són propis de la Generalitat. Això permet a l’Administració General de l’Estat crear les seves pròpies polítiques culturals, estiguin en sintonia o no amb les pròpies de la Generalitat.

Tot això estaria molt bé si fos que:

  1. Un cop l’Administració General de l’Estat ha creat i sostingut estructures pròpies de política cultural paral·lela a les estructures de la Generalitat, incentiva un discurs en el qual és la Generalitat qui sembla ser que duplica.
  2. Organitza unes estructures i destina uns recursos que no són transferits als titulars de les competències, sinó que els gestiona directament i els atorga en funció dels seus criteris.

Com en moltes altres ocasions, la quantitat de recursos ecònomiques que el Ministeri de Cultura inverteix no té res a veure ni amb el percentatge de població de Catalunya ni amb la riquesa del seu teixit cultural.

Creiem que queda molt clara la voluntat de l’Administració General de l’Estat de no reconèixer les competències exclusives de la Generalitat en el camp cultural i tampoc sembla que hagi cap voluntat per transferir els recursos que es gestionen des de Madrid a la Generalitat en funció del seu percentatge de població per a que sigui el Gover de Catalunya qui gestioni aquests diners.

Aquesta situació és perjudicial pels interessos culturals dels catalans que es veuen obligats a mantenir dues administracions, la que estatutàriament els correspondria (la Generalitat) i una de de nova (l’Administració General de l’Estat) que fa 30 anys que no accepta la realitat de l’autogovern.

Només la independència de Catalunya pot donar als catalans els instruments legals i econòmics necessaris per construir un sistema cultural modern, eficaç i suficient.

Solucions a les duplicitats (1) – Que deixin de legislar sobre competències propies en matèria cultural

El Govern espanyol, en la seva línia d’acusar els governs autonòmic d’allò que l’Administració General de l’Estat porta practicant des de les primes transferències de competències, diu voler acabar amb les duplicitats. Doncs bé, des de Bibliotecaris per la Independència iniciarem una sèrie de recomanacions des del punt de vista competencial en el camp bibliotecari per acabar amb les duplicitats que l’Administració General de l’Estat genera envaint competències que són del Govern de Catalunya.

Abans de res cal fer una petita explicació. Els catalans de bona fe enteníem que la Generalitat tenia les competències exclusives, plenes, totals o com es vulgui adjectivar, en el camp de les biblioteques. Doncs no, no és ben bé així. De fet, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de (…) els arxius, les biblioteques, els museus i els altres centres de dipòsit cultural que no són de titularitat estatal…” (art. 127.1.c.). La Constitució espanyola, però (sempre hi ha un però) contempla al seu article 149.2 que “sin perjuicio de las competencias que podrán asumir las Comunidades Autónomas, el Estado considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial y facilitará la comunicación cultural entre las Comunidades Autónomas, de acuerdo con ellas.” En termes més entenedors vol dir que l’Administració General de l’Estat pot fer el que consideri convenient quan ho consideri necessari en matèria cultural ja per a ella la cultura és un “deber y atribución esencial”. Això ha justificat durant 30 anys l’existència de tot un Ministeri de Cultura i de tota una administració dedicada a “bibliotecas y archivos” tot i tenir les competències teòricament transferides. Estructura que significa diners i repartiments de diners en funció de criteris que poques vegades són equitatius.

Ja fa temps que les lleis, decrets, etc de l’Estat acostumen a incloure el que s’anomena “habilitación competencial” i que inclou la frase tipus “la presente Ley se dicta al amparo de lo dispuesto en el artículo 149.2 de la Constitución Española, que dispone que, sin perjuicio de las competencias que podrán asumir las comunidades autónomas, el Estado considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial, y además por los siguientes títulos competenciales”.

Com es pot suposar, a la pràctica aquest article de la Constitució és una porta legal que permet qualsevol acció de l’Administració General de l’Estat a Catalunya en matèria bibliotecària i per extensió, a tot el camp cultural. Quina necessitat havia per a que l’Administració General de l’Estat fes una llei de biblioteques quan a Catalunya ja en teníem una des de 1981 i a més a més essent com és una competència a Catalunya de la Generalitat?. Cap ni una. És més es corria el perill que la Ley 10/2007, de 22 de junio, de la lectura, del libro y de las bibliotecas entrés en contradicció amb la legislació catalana. I si no entra en contradicció vol dir que diu el mateix, amb la qual cosa, és innecessària i si diu coses noves poden ser una limitació de la capacitat normativa catalana.

Quan la Generalitat té la convicció que una normativa estatal envaeix el seu espai competencial planteja aleshores un recurs d’inconstitucionalitat. Com s’ha resolt en general, doncs, la qüestió de com conjugar una competència exclusiva de la Generalitat amb un “deber y atribución esencial” de l’Administració General de l’Estat en matèria cultural?. El Tribunal Constitucional va idear un nou adjectiu legal, les competències “concurrents”, en paraules del jurista Raimon Carrasco (2010): “el extraño caso de la competencia exclusiva compartida”. És a dir, el cotxe és certament teu, però hi pot pujar el Ministeri qual vulgui i dir-te per on has d’anar.

La qüestió ve de lluny i el Tribunal Constitucional, a la seva sentencia STC 49/1984 ja determinava que “el artículo 149.2 CE permite al Estado legislar sobre la preservación del patrimonio cultural común y también sobre los aspectos que precisen tratamientos generales o que reclamen una definición unitaria. Con esta interpretación, el artículo 149.2 permite al Estado dictar, en el ámbito de la cultura, algo que se parece mucho a una legislación básica.” (Carrasco, 2010)

Dit d’una altra manera, tot i que Catalunya té teòricament la competència en matèria bibliotecària, l’Administració General de l’Estat pot, per exemple, determinar si les biblioteques són o no gratuïtes, quins serveis han de prestar, etc., etc. Això sí, pagant en tot cas els titulars de les biblioteques.

Tot i que no sigui un exemple estricte del camp cultural, un cas paradigmàtic de legislar a costa dels diners dels altres és el de l’article 104.3 de la Ley Orgánica de Educación que, en la seva literalitat, estableix: “dada la exigencia de formación permanente del profesorado y la necesidad de actualización, innovación e investigación que acompaña a la función docente, el profesorado debidamente acreditado dispondrá de acceso gratuito a las bibliotecas y museos dependientes de los poderes públicos. Asimismo, podrán hacer uso de los servicios de préstamo de libros y otros materiales que ofrezcan dichas bibliotecas. A tal fin, los directores de los centros educativos facilitarán al profesorado la acreditación correspondiente.”

Aquest article afecta tots els tipus de biblioteques existents a Catalunya, la competència exclusiva de les quals en matèria legal és de la Generalitat. És més, en el cas de les biblioteques municipals o universitàries els titulars són, respectivament, els municipis i les universitats, institucions autònomes i amb capacitat plena per organitzar i establir tarifes pel seus serveis. Es fa una norma i la seva aplicació la paguen els altres. No consta, a més a més, que aquests titulars fossin consultats en el seu moment.

És fàcil concloure que per l’Administració General de l’Estat les Comunitats Autònomes no són la representació de l’Estat als seus territoris sinó simples gestories a les quals cal controlar de prop per garantir no se sap ben bé què.

És el sistema muntat, que comporta un conflicte constant de competències i la superposició de l’Administració General de l’Estat -que crea la seva pròpia estructura duplicada- a les competències i estructures de la Generalitat.

Després, posen al crit al cel i assenyalen els Governs autonòmics com els dolents duplicadors d’estructures. És l’antítesi de la lleialtat institucional.

Des de Bibliotecaris per la Independència estem convençuts que l’Administració General de l’Estat ha tingut 30 anys per entendre el que era l’estat de les Autonomies. No ho han entès ni ho volen entendre i com que bona part dels catalans no pensem renunciar a que sigui el Parlament de Catalunya qui legisli les lleis que ens han de governar, creiem que és l’hora de disposar d’un estat propi que a que mai interfereixen sense el nostre consentiment (cas d’Europa) la nostra capacitat d’autogovernar-nos.

La nostra primera recomanació, doncs, a l’Administració General de l’Estat és que fins que arribi el dia que Catalunya sigui independent, que deixin de mantenir una estructura pròpia per legislar, finançar i controlar les competències de la Generalitat en matèria de cultura, altrament dit, que tanquin el Ministeri de Cultura.