La realitat bibliotecària de Catalunya desmenteix Arturo Pérez Reverte

reverteSegons l’escriptor Arturo Pérez Reverte el problema dels catalans és que ens falta cultura i atribueix a aquest fet el suport d’una àmplia capa de la societat a la causa independentista. Certament sorprenen les declaracions d’aquest periodista, ara escriptor, si tenim en compte que sempre ha dit que per escriure les seves novel·les es documenta d’una manera extraordinària.

Malauradament en aquest cas no deu ser així. Diu Pérez Reverte en una entrevista a El Periódico que “l’independentisme també és un problema d’educació. A un poble poc educat, acrític i sense lucidesa intel·lectual se’l manipula fàcilment“. Oblida el creador del Capitán Alatriste que, malauradament, una major cultura no sempre és sinònim d’esperit crític, i sinó, només cal saber una mica d’història europea i recordar com el nacionalsocialisme va aconseguir enganxar la majoria d’un dels pobles més cultes d’Europa: l’alemany, intel·lectuals inclosos.

Aclarit aquest punt, però, caldria recordar a l’insigne escriptor que si per alguna cosa s’ha caracteritzat Catalunya és per la importància que la cultura sempre ha tingut per al catalanisme polític, i per extensió, al sobiranisme. Per ser una petita nació sense estat, déu n’hi do els personatges del món de la cultura catalana que internacionalment són coneguts: Casals, Miró, Gaudí, Tàpies, Carreras, Savall, La Fura del Baus, Dalí, etc., etc.

Pérez Reverte, però, encara insisteix més en la qüestió i afirma que ell no seria mai independentista (entenem que independentista català) “perquè tinc biblioteca, he llegit molt, tinc memòria, he viatjat pel món, he vist de prop altres independentismes i conec el resultat de l’acció dels polítics mediocres“. La realitat catalana, emperò, és tossuda i una simple consulta dels principals indicadors bibliotecaris hagués evitat a aquest autor ficar-se de peus a la galleda, ja que Catalunya, com ell hauria de saber, té precisament un dels millor indicadors bibliotecaris d’Espanya, tant pel que fa referència als índex de lectura, com pel que fa als indicadors d’ús de les biblioteques i disponibilitat de col·leccions. Encara més, se n’oblida (per desconeixement?) que precisament ha estat la biblioteconomia catalana la qui ha liderat el discurs bibliotecari espanyol. El sistema de biblioteques públiques que s’inicià a Espanya durant el període de la II República no és sinó un calc dels projecte de les biblioteques populars que concebé la Mancomunitat de Catalunya, esforç continuat per la Generalitat republicana i que va ser estroncat per la victòria del feixisme espanyol. Ni el catalanisme ni l’independentisme van cremar biblioteques, van prohibir llibres, ni perseguiren i assassinaren intel·lectuals. Per ser els catalans un poble amb tanta poca cultura, molts han estat els esforços continuats des dels diferents governs espanyols per eradicar-la.

Potser a la biblioteca de Pérez Reverte falten llibres com el de Josep Benet L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya o Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975) de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font.

Pocs arguments sembla que li queden a un mestre de la paraula com Pérez Reverte si ha de recórrer a la simple desqualificació intel·lectual dels catalans que només volen que el seu futur depengui d’allò que ells decideixen, hi ha cap acte realmente més democràticament pensat?.

Anuncis

Quan l’estat no és el teu, la teva llengua no és necessària

Recentment s’ha conegut una sentència (una altra) del Tribunal Supremo del 26 de setembre de 2012 en contra de l’Ordre GAP/152/2009, de 19 de març, del Departament de Governació i Administracions Públiques, per la convocatòria de proves selectives per a l’accés a la subescala d’intervenció-tresoreria, categoria d’entrada, de l’escala de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal. La sentència anul·la una d’anterior del Tirbunal Superior de Justica de Catalunya que donava la raó a la Generalitat. El Tribunal Supremo, estima un recurs presentant pel Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local en contra d’una de les bases referents als coneixements de la llengua catalana en les proves d’accés a l’esmentada subescala d’àmbit estatal.

Els interventor i tresorers dels ajuntaments tenen el que s’anomena “habilitació estatal” que vol dir que formen un cos “únic” i que poden exercir en qualsevol lloc de l’Estat espanyol. L’equivalent professional més proper al nostre sector seria el del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. Doncs bé, com que les oposicions a interventors i tresorers d’ajuntaments les convoca a Catalunya la Generalitat de Catalunya, per pura lògica, inclou el requisit de coneixement del nivell C de català. El Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración impugna les bases argumentant que les bases només poden demanar el requisit de coneixement de llengua per aquelles places que amb tota seguretat són de Catalunya. Passa, però, que al tenir habilitació estatal, qui guanya aquesta habilitació podria traslladar-se o ser destinat a altres comunitats que no tenen el català com a llengua pròpia. Segons aquest Colegio i, com consta a la sentència, “con apoyo en dicho alegato se viene argumentar, por un lado, que el conocimiento de la lengua catalana es una exigencia desproporcionada para dicho acceso; y, por otro, que esa misma exigencia coloca en una situación de injustificada desigualdad a quienes aspiren a acceder en las pruebas convocadas en Cataluña en relación con quienes lo hagan en las convocadas por otras Comunidades Autónomas”. Paral·lelament, la primera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya donava la raó a la Generalitat amb l’argument que “el establecimiento de una competencia compartida como la que contempla el EBEP, se conecta con la autonomía política de las comunidades autónomas. En efecto estas respetando las bases estatales deben atender también a sus propias necesidades y exigencias legales propias y al participar en la configuración de los procesos selectivos han de atender a la necesaria adecuación entre el contenido de estos y las funciones o áreas a desarrollar por los aspirantes seleccionados. Y vista la legislación catalana de selección del personal y en línea con lo anterior no resulta irrazonable ni desproporcionado exigir en el proceso selectivo de unos funcionarios que han de ocupar de forma inmediata unos puestos de trabajo en las Administraciones Locales de Cataluña, la acreditación del conocimiento del catalán. Y todo ello sin perjuicio de que tales funcionarios estén de futuro habilitados para ejercer sus funciones propias en otras comunidades autónomas. A estos efectos hay que tener en cuenta que el catalán como lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de esta comunidad autónoma en virtud de lo dispuesto en los artículos 3.2 CE y 6 EAC, es pues la lengua de la Generalitat y la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las corporaciones dependientes de la Generalitat. Por otra parte también los participantes pueden a su elección utilizar el catalán en sus relaciones con la Administración Local. Resulta pues evidente que el conocimiento del catalán resulta indispensable para el ejercicio de las funciones reservadas a los funcionarios habilitados estatales en Cataluña.

Finalmente tampoco cabe olvidar que todos los aspirantes pueden presentarse simultáneamente en los distintos procesos selectivos quo convoquen las correspondientes comunidades autónomas”.

És a dir, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ve a dir que a casa nostra, la Generalitat pot i ha de demanar el coneixement de la llengua catalana i que el fet que les places a concurs es puguin presentar persones de la resta de l’Estat no hi fa res ja que aquestes persones es poden presentar a altres concursos d’altres territoris.

El Tribunal Supremo, però, ha donat la raó al Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local per la qual cosa la Generalitat no podrà demanar en aquestes oposicions als aspirants que coneguin la llengua catalana.

Cal, però, explicar bé un detall molt important. Les oposicions impugandes serien les que permetrien accedir a la professió (pas previ), no  a un lloc concret de treball a Catalunya (pas posterior), ja que segons el Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració local de Barcelona (CSITAL) l’actual legislació ja assegura que el funcionari amb habilitació estatal que accedeixi a un lloc a Catalunya conegui  el català.

La qüestió de fons, però, és la de sempre. Espanya es va crear amb voluntat de ser un Estat-Nació, a la manera francesa però l’invent va sortir malament per la insistència d’uns quants catalans (els patois) en mantenir la seva cultura pròpia en detriment de la cultura castellana. En un estat-nació tot és perfecte, una nació, un poble, una llengua. L’Estat espanyol es ven com un estat plurinacional, però les seves bases jurídiques i la seva tradició és la que és, i estant encantats de ser així.

És un nou de fenònem fringe, tenim les competències per convocar les places però estem sotmessos a la manera castellana d’entendre l’estat.

 A l’Estat espanyol, el català sempre serà una llengua afegida i, per tant, consentida però no assumida com a pròpia. No cal dir, doncs, que hi tenim els dies comptats.

De moment, Wert no afectarà les biblioteques escolars

De moment, els bibliotecaris podem respirar tranquils. El projecte de la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa que s’ha fet públic no afectarà la regulació de les biblioteques escolars. De fet, ni s’esmenten. Vist el personatge i les crítiques que està rebent la proposta per instrusiva a les competències catalanes, no sabem si respirar alleugerits o plorar.

L’espanyolització del ministre Wert, un déjà vu

Quan el Ministre de Cultura, Educació i Esport diu que cal espanyolitzar els nens catalans, els bibliotecaris ja podem començar a patir. No és tan llunyana ni desconeguda l’época que les biblioteques catalanes van ser “espanyolitzades” i van ser convertides en un instrument al servei del règim franquista i de les seves idees.

Només, a tall d’exemple, alguns detalls d’espanyolitat que podem citar de memòria:

  • L’aplicació sistemàtica de la censura a les col·leccions (implantació de l’índex de llibres prohibits, purgues de fons, imposició d’obres de marcat caràcter ideològic)
  • Lenta i agònica mort d’inanició del fons de les biblioteques per manca de dotació pressupostària
  • Establiment de segells per al pagament del préstec
  • Imposició de banderes en els equipaments i en els materials de difusió

Després de l’escola, tocarà a la biblioteca?

2008 – “No es nada contra Catalunya, pero Andalucía quiere a uno de los suyos en la embajada en Marruecos”

Catalunya té una remarcable potència en molts aspectes: innovació, cultural, exportacions… Aquesta capacitat, que ningú discuteix que altres territoris no puguin tenir, necessita tenir un estat a favor. Ara mateix no només no tenim un estat a favor, sinó que el tenim en contra. Va passar força desapercebut en el seu moment, però, Joan Clos, exalcalde de Barcelona va ser proposat per ambaixador espanyol al Marroc. Aquesta possibilitat va ser vetada pel president de la Junta d’Andalusia Manuel Chavez ja que senzillament volien tenir l’ambaixada espanyola al Marroc (que paguem tots) al seu exclusiu servei.

No es nada contra Catalunya, pero Andalucía quiere a uno de los suyos en la embajada en Marruecos. Con Clos, las empresas catalanas tendrían las puertas abiertas de par en par, y queremos que sigan abiertas para las empresas andaluzas, así de claro”, apunta otro estrecho colaborador de Chaves.

Sembla ser que els interessos andalusos són més “espanyols” que els catalans. És més, sembla que el lloc de naixement de l’ambaixador determina la política diplomàtica de les ambaixades espanyoles.

És difícil per a una nació sobreviure sense estat, sembla, però, impossible fer-ho amb un estat en contra.

1995 – Gonzalo Torrente Ballester: “Es vuestro por derecho de conquista” [Arxiu de Salamanca]

Segurament, la història de la formació de l’Arxiu de Salamanca és el reflex d’una de les pàgines més trista de l’Espanya contemporània. Tots sabem l’origen d’aquell arxiu, com es va formar i sobretot, per a què es va crear. Hom podria haver suposar que un cop restablerta la democràcia les coses tornarien al seu lloc. Alemanya ha reconegut els pecats del seu passat nazis retornants obres d’art, arxius, fins i tot els Estats Units van retornar documents a l’antiga Unió Soviètica expol·liats en el seu moments pels nazis… però Espanya… es diferent. A hores d’ara, part de la documentació encara és a Salamanca. Efectivament Torrente, “Es vuestro por derecho de conquista”.

2005 – Esperanza Aguirre: “es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas se traslade fuera del territorio nacional”

Aguirre no va tenir un lapsus, va ser la constatació de la crua realitat, els catalans som prou espanyols per pagar impostos i comprar productes de les seves empreses però no som benvinguts a l’hora de gestionar empreses que es consideren espanyolíssimes. Sembla que alguns empresaris (públicament només “un” empresari) han mostrat aquests dies la seva preocupació per una possible independència del nostre país. Els recordaríem que l’empresariat català, a l’igual que la resta de ciutadans catalans, tenen un sostre de vidre anomenat Espanya. Quan Catalana de Gas va absorbir Gas Madrid, es va passar a dir Gas Natural, no fos cas; es poden comptar amb els dits d’una mà els presidents catalans que ha tingut l’Estat espanyol; ens podríem preguntar quantes empreses catalanes hi ha a l’Íbex 35 espanyol… i és que el poder econòmic, financer i polític a Espanya s’articula al voltant d’allò que s’ha vingut anomenant la “llotja del Bernabeu“. Tots sabem que Javier de la Rosa era “el empresario catalán” (especialment després que acabés a la presó), ara bé ningú parla de Mario Conde com el “empresario gallego” o de Florentino Pérez com el “empresario madrileño”. És clar que l’empresa catalana s’hagut d’internacionalitzar, per força ! ja que no té gaire a pelar en l’ecosistema empresarial espanyol. Els sectors financers, de la construcció, les telecomunicacions, els serveis, estan ben servits per empresaris castellans, gallecs i fins i tot bascos, als catalans ens queda els lavabos (Roca), l’alimentació (Carulla) i, de moment, la indústria farmacèutica, tot i que els darrers any bona part s’està localitzant a Madrid, que és on hi ha el poder. El poder donar concessions, atorga monopolis o oligopolis, contractes, etc. El poder el dóna, en definitiva, l’estat. Als catalans, però, ens imposa un sostre de vidre, i no se n’amaguen de dir-ho.