El Ministerio de Cultura subvenciona amb només 3.600 € els projectes arxivístics catalans

ParesUn lector d’aquest bloc ens ha informat que el passat 5 de desembre es va publicar al BOE la Resolución de 5 de diciembre de 2012, de la Secretaría de Estado de Cultura, por la que se conceden ayudas a entidades privadas sin ánimo de lucro para el desarrollo de proyectos archivísticos en el año 2012. Com podreu comprovar fàcilment, d’un total de 203.800 € totals concedits, a les institucions catalanes només els correpon un ridícul 1.76% del total, és a dir, 3.600 € per a l’únic projecte català aprovat.

Sí, d’un total de 22 projectes presentats, sembla que només un ha tingut la consideració del tribunal. Paral·lelament, dels 10 projectes suplents seleccionats, cap és presentat per una institució catalana.

Distribució

El fitxer amb les dades amb què hem treballat és aquest –>  Ajuts arxius 2012

En d’altres entrades ja hem parlat de la política de subvencions del Ministeri de Cultura, política que bàsicament entra en conflicte amb les competències de la Generalitat i que, a més a més, maltracta econòmicament les nostres biblioteques i arxius. Recordem que Catalunya és la segona Comunitat Autònoma més poblada de l’Estat, una de les comunitats capdavanteres en biblioteques i arxius, però sembla que a l’hora de fer projectes, o no ens presentem, o no en sabem, o senzillament es compleix allò de que qui remena la cassola, es queda el millor tall.

No ho sabrem mai perquè el BOE no reporta el nombre total de peticions i la seva distribució territorial però sí que sabem que quan és el Ministeri de Cultura qui reparteix, a Catalunya sempre li correspon una quantitat molt inferior al que pertocaria per població, contribució als ingressos generals de l’Estat espanyol i riquesa de fons i institucions documentals. El nostre país aporta un 24% del total dels impostos, per tant, dels 203.800 € repartits pels Ministeri, 48.912 € van ser recaptats a Catalunya, ens en retornen només 3.600 €.

Si Catalunya rebés el 35% dels ajuts en alguna subvenció del Ministerio de Cultura (com és aquí el cas de la Comunitat de Madrid), estem segurs que ràpidament s’establiria un topall màxim per territori per allò de la solidaridad interregional. Com que no és cas, suposem que hem d’acceptar amb normalitat constitucional que Madrid arreplegui el 35% de les subvencions. Tampoc sembla lògic que País Basc i Navarra, que gaudeixen de concert econòmic, participin en el repartiment com si fossin governs del règim econòmic general. Al final, Catalunya, paga més i rep pràcticament res.

  • Dejad que ellos [los diputados] hagan las leyes, yo haré el reglamento D. Álvaro de Figueroa y Torres, Conde de Romanones

Si donem un cop d’ull a les bases de la convocatòria potser podrem trobar algunes claus que ens expliquin aquesta situació econòmicament injusta per als nostres arxius.

D’entrada, la Resolución de 11 de junio de 2012, de la Secretaría de Estado de Cultura, por la que se convocan ayudas a entidades privadas sin ánimo de lucro para el desarrollo de proyectos archivísticos, correspondientes al año 2012 indica a la seva introducció que La Constitución Española atribuye la competencia al Estado en la defensa del patrimonio cultural, artístico y monumental español contra la exportación y la expoliación; museos, bibliotecas y archivos de titularidad estatal, sin perjuicio de su gestión por parte de las Comunidades Autónomas y el artículo 149.2 de la Constitución Española determina que el Estado «considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial y facilitará la comunicación cultural entre las Comunidades Autónomas». És l’apel·lació habitual a les competències concurrents de l’Administració General que permeten interferir en les competències exclusives de la Generalitat i de la qual ja hem parlat en aquest bloc.

Per a que aquestes subvencions entrin en allò del deber y atribución esencial el Ministeri justifica els ajuts en el fet que “las ayudas contempladas en la presente convocatoria demandan una regulación unitaria de todos sus aspectos. La gestión centralizada de las mismas se justifica por el especial carácter de las medidas que se contemplan. En este sentido, y de acuerdo con la jurisprudencia consolidada del Tribunal Constitucional en materia de subvenciones, corresponde al Estado la gestión en los casos en que resulte imprescindible para asegurar la plena efectividad de las ayudas dentro de la ordenación básica del sector. Resulta necesaria la gestión centralizada de estas ayudas para garantizar iguales posibilidades de obtención y disfrute por parte de sus potenciales destinatarios en todo el territorio nacional, coadyuvando a la preservación del patrimonio documental común a través de actividades desarrolladas a un nivel suprautonómico, nacional o internacional”.

La resolució inclou la necessitat que “la concesión de ayudas en régimen de concurrencia competitiva, a entidades o instituciones privadas sin ánimo de lucro para llevar a cabo proyectos archivísticos de ámbito nacional o de ámbito al menos superior al de una Comunidad Autónoma que redunden en la mejor conservación y difusión de nuestros archivos, cuyos fondos documentales constituyen un testimonio único del proceso histórico de vertebración del Estado y de la cultura española y de su proyección internacional.”

Si observem alguns dels projectes finançats és més que dubtós que sigui necessari que sigui l’Administració General de l’Estat i no les Comunitats Autònomes qui administrin aquests diners: restauració d’actes capitulars d’una església, digitalització d’una col·lecció de fotografies, llibres de butlles papals, etc. No hi veiem ni l’àmbit nacional o superior d’almenys d’una Comunitat per enlloc.

Una altra condició de les bases és especialment sorprenent per a l’autonomia dels centres, ja que diu que “los proyectos de descripción obligatoriamente se realizarán con el software proporcionado por la Subdirección General de los Archivos Estatales, según el punto 5 del apartado decimotercero”.

És com dir-li a una biblioteca que tindrà ajuts si cataloga amb el sistema informàtic del Ministeri. Això, naturalment una intromissió en l’organització territorial dels arxius atès que segurament els seus respectius governs autonòmics els ha facilitat ja un sistema de gestió i ara n’han de sumar un altre. Amb aquests ajuts, els arxius han de triar si opten per un o altre o fer la feina dos cops. Tot un impuls a l’eficiència i l’eliminació de duplicitats.

Es pot entendre que el Ministeri demanés una descripció normalitzada i que demanés una extracció de dades, però no que imposi un determinat programari de gestió per tal d’accedir a les subvencions.

Tampoc s’entén que es mantingui una estructura administrativa (tot un ministeri per molt que li diguin secretaria de cultura) per repartir uns ajuts econòmics que haurien de ser transferits a les Comunitats Autònomes que són en definitiva les que tenen les competències.

El pitjor de tot plegat, és, però, que quan Catalunya juga a la lliga estatal amb les regles espanyoles, el resultat sempre és el mateix….. DÈFICIT FISCAL.

Aquesta és la darrera convocatòria d’aquests ajuts, però des de Bibliotecaris per la Independència ens comprometem a analitzar la resta de convocatòries i facilitar-vos les dades globals.

Anuncis

Catalunya rep només el 9.85% dels premis del concurs estatal de bones pràctiques a biblioteques escolars

bibliotecasLa Resolución de 1 de diciembre de 2011, de la Secretaría de Estado de Educación y Formación Profesional, por la que se resuelve el concurso nacional de buenas prácticas para la dinamización e innovación de las bibliotecas de los centros escolares para el año 2011 atorga un exigu 9.85% del total dels premis a les biblioteques escolars catalanes. Només 3 premis d’un total de 27 han estat atorgats a biblioteques d’escoles catalanes. En total, la resolució preveia un repartiment de 213.000 € dels quals, la suma dels premis corresponents a escoles catalanes és de 21.000 €, és a dir, només un 9.95% del total quan Catalunya és la segona comunitat de l’Estat espanyol amb més població escolar, amb 16.1% del total estatal.

De les tres escoles catalanes premiades, només el Centre d’Educació Especial La Ginesta (Barcelona) és de titularitat pública, les altres dues són escoles privades concertades (Col·legi La Salle, de Figueres i Escola Pia d’Olot).

La relació de les escoles premiades la trobareu en aquest fitxer — Ajuts digitalitzacio 2011 – Còpia.

La distribució dels ajuts per territoris és la següent:

importpremisCom es pot comprovar, Catalunya ocupa la cinquena comunitat per volum econòmic dels premis rebuts, mentre que per nombre de població escolar és la 2a comunitat amb nombre d’estudiants després d’Andalusia.

distribucioalumnatEn entrades anteriors d’aquest bloc ja ens hem referit a com des dels organismes de l’Administració General de l’Estat és dupliquen funcions atribuïdes a la Generalitat de Catalunya. Una de les pràctiques més discutibles dels ministeris espanyols és la de donar subvencions, premis, etc. sobre matèries que el Govern de Catalunya té la competència de la titularitat o la gestió en lloc de transferir els diners als governs autònoms.

Ja no es tracta només d’aquesta constant voluntat estatal de ser en aquells àmbits on no tenen competències directes. El més greu, és que quan reparteixen els recursos econòmics, Catalunya sempre surt mal parada, aquest n’és un exemple: tenim el 16% de la població escolar, però el Ministeri atorga només el 9.85% dels premis a Catalunya. Recordem que vam comentar en aquest bloc que les biblioteques catalanes han rebut només l’11% del total dels ajuts per a la digitalització del Ministerio de Cultura. Tal i com vam fer en aquell moment podem establir el dèficit fiscal ara en aquests premis. Si considerem que Catalunya aporta el 24% dels impostos que es recapten a Espanya vol dir que dels 213.000 € repartits, de Catalunya van sortir-ne 51.120 €, dels quals es “recuperen” només 21.000 €. El dèficit fiscal, doncs, en aquest cas seria de 30.120 €, una quantitat que és fins i tot superior a la que es rep.

Hom podria objectar a aquestes dades que les bases de la convocatòria preveuen una sèrie d’avaluacions de les candidatures a partir dels mèrits aportats. Com que el Ministeri no publica quantes escoles catalanes s’hi van presentar ni quins són els projectes avaluats només podem que imaginar. Resulta en tot cas difícil d’acceptar que de 4.000 escoles que hi ha a Catalunya (3.000 públiques i 1.000 privades concertades), només tres (1 de pública !) mereixen aquest premi si tenim en compte que de les tres mil escoles públiques, més de 1.062 participen en el projecte PuntEdu del Departament d’Ensenyament.

Ens trobem, doncs, davant d’un exemple més dels costos que com a país ens suposa pertànyer al Regne d’Espanya, situació de la qual no en són alienes les biblioteques catalanes.

Quan l’estat no és el teu, la teva llengua no és necessària

Recentment s’ha conegut una sentència (una altra) del Tribunal Supremo del 26 de setembre de 2012 en contra de l’Ordre GAP/152/2009, de 19 de març, del Departament de Governació i Administracions Públiques, per la convocatòria de proves selectives per a l’accés a la subescala d’intervenció-tresoreria, categoria d’entrada, de l’escala de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal. La sentència anul·la una d’anterior del Tirbunal Superior de Justica de Catalunya que donava la raó a la Generalitat. El Tribunal Supremo, estima un recurs presentant pel Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local en contra d’una de les bases referents als coneixements de la llengua catalana en les proves d’accés a l’esmentada subescala d’àmbit estatal.

Els interventor i tresorers dels ajuntaments tenen el que s’anomena “habilitació estatal” que vol dir que formen un cos “únic” i que poden exercir en qualsevol lloc de l’Estat espanyol. L’equivalent professional més proper al nostre sector seria el del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. Doncs bé, com que les oposicions a interventors i tresorers d’ajuntaments les convoca a Catalunya la Generalitat de Catalunya, per pura lògica, inclou el requisit de coneixement del nivell C de català. El Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración impugna les bases argumentant que les bases només poden demanar el requisit de coneixement de llengua per aquelles places que amb tota seguretat són de Catalunya. Passa, però, que al tenir habilitació estatal, qui guanya aquesta habilitació podria traslladar-se o ser destinat a altres comunitats que no tenen el català com a llengua pròpia. Segons aquest Colegio i, com consta a la sentència, “con apoyo en dicho alegato se viene argumentar, por un lado, que el conocimiento de la lengua catalana es una exigencia desproporcionada para dicho acceso; y, por otro, que esa misma exigencia coloca en una situación de injustificada desigualdad a quienes aspiren a acceder en las pruebas convocadas en Cataluña en relación con quienes lo hagan en las convocadas por otras Comunidades Autónomas”. Paral·lelament, la primera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya donava la raó a la Generalitat amb l’argument que “el establecimiento de una competencia compartida como la que contempla el EBEP, se conecta con la autonomía política de las comunidades autónomas. En efecto estas respetando las bases estatales deben atender también a sus propias necesidades y exigencias legales propias y al participar en la configuración de los procesos selectivos han de atender a la necesaria adecuación entre el contenido de estos y las funciones o áreas a desarrollar por los aspirantes seleccionados. Y vista la legislación catalana de selección del personal y en línea con lo anterior no resulta irrazonable ni desproporcionado exigir en el proceso selectivo de unos funcionarios que han de ocupar de forma inmediata unos puestos de trabajo en las Administraciones Locales de Cataluña, la acreditación del conocimiento del catalán. Y todo ello sin perjuicio de que tales funcionarios estén de futuro habilitados para ejercer sus funciones propias en otras comunidades autónomas. A estos efectos hay que tener en cuenta que el catalán como lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de esta comunidad autónoma en virtud de lo dispuesto en los artículos 3.2 CE y 6 EAC, es pues la lengua de la Generalitat y la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las corporaciones dependientes de la Generalitat. Por otra parte también los participantes pueden a su elección utilizar el catalán en sus relaciones con la Administración Local. Resulta pues evidente que el conocimiento del catalán resulta indispensable para el ejercicio de las funciones reservadas a los funcionarios habilitados estatales en Cataluña.

Finalmente tampoco cabe olvidar que todos los aspirantes pueden presentarse simultáneamente en los distintos procesos selectivos quo convoquen las correspondientes comunidades autónomas”.

És a dir, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ve a dir que a casa nostra, la Generalitat pot i ha de demanar el coneixement de la llengua catalana i que el fet que les places a concurs es puguin presentar persones de la resta de l’Estat no hi fa res ja que aquestes persones es poden presentar a altres concursos d’altres territoris.

El Tribunal Supremo, però, ha donat la raó al Consejo General de los Colegios Profesionales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración local per la qual cosa la Generalitat no podrà demanar en aquestes oposicions als aspirants que coneguin la llengua catalana.

Cal, però, explicar bé un detall molt important. Les oposicions impugandes serien les que permetrien accedir a la professió (pas previ), no  a un lloc concret de treball a Catalunya (pas posterior), ja que segons el Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració local de Barcelona (CSITAL) l’actual legislació ja assegura que el funcionari amb habilitació estatal que accedeixi a un lloc a Catalunya conegui  el català.

La qüestió de fons, però, és la de sempre. Espanya es va crear amb voluntat de ser un Estat-Nació, a la manera francesa però l’invent va sortir malament per la insistència d’uns quants catalans (els patois) en mantenir la seva cultura pròpia en detriment de la cultura castellana. En un estat-nació tot és perfecte, una nació, un poble, una llengua. L’Estat espanyol es ven com un estat plurinacional, però les seves bases jurídiques i la seva tradició és la que és, i estant encantats de ser així.

És un nou de fenònem fringe, tenim les competències per convocar les places però estem sotmessos a la manera castellana d’entendre l’estat.

 A l’Estat espanyol, el català sempre serà una llengua afegida i, per tant, consentida però no assumida com a pròpia. No cal dir, doncs, que hi tenim els dies comptats.

De moment, Wert no afectarà les biblioteques escolars

De moment, els bibliotecaris podem respirar tranquils. El projecte de la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa que s’ha fet públic no afectarà la regulació de les biblioteques escolars. De fet, ni s’esmenten. Vist el personatge i les crítiques que està rebent la proposta per instrusiva a les competències catalanes, no sabem si respirar alleugerits o plorar.

L’indescriptible existència de fenòmens “fringe” en l’organització de l’Estat espanyol

Fringe és el nom d’una sèrie televisiva que ens podria recordar a X-Files. Fringe és el nom que rep una unitat especial del FBI que investiga allò que podríem dir casos estranys o paranormals. El centre de l’argument d’aquesta sèrie és l’existència d’un món paral·lel al nostre. Un món semblant, amb les mateixes persones però amb petites diferències. En un moment de la sèrie tots dos mons es troben i és aleshores quan s’obre la incògnita de si podran sobreviure tots dos.

L’organització de l’Estat espanyol és de fet un fenomen fringe.  Per una banda tenim un món autonòmic amb una sèrie de competències plenes que exerceix la Generalitat. Paral·lelament, però, existeix un altre món on l’Administració General de l’Estat acaba legislant el mateix i crea una realitat alternativa. Quan tots dos mons topen es fan evidents les interferències i, fins i tot, l’anul·lació d’un dels mons, en el nostre cas, l’autonòmic.

Com us hem promès, en aquest bloc us anirem presentant casos reals de fenòmens fringe que afecten de ple la gestió bibliotecària del nostre país.

Publicat l’informe Duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya

L’Institut d’Estudis Autonòmincs, a petició del Govern de la Generalitat, ha elaborat l’Informe Duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya: problemes competencials i d’eficiència. L’estudi analitza les duplicitats normatives i executives entre l’Estat i la Generalitat, tant des del punt de vista dels problemes d’eficiència que plantegen com des de la perspectiva competencial.

Algunes de les qüestions que es plantegen les hem començat a analitzar més detingudament en l’àmbit bibliotecari en una primera entrada sobre el tema en aquest bloc. En aquesta entrada oferim uns extractes d’interès relacionats amb les competències en matèria de cultural.

(el text marcat amb negreta és nostre)

Pàg. 8: “L’ordenament jurídic espanyol vigent des de 1978 semblava, en principi, que havia optat per un model que rebutjava les duplicitats. Els preceptes constitucionals que regulen les relacions entre els ordenaments estatal i autonòmics i la tècnica emprada la Constitució (CE) i els Estatuts d’Autonomia a l’hora de regular la distribució de competències feien pensar en un model en el qual les competències no es solapaven unes amb les altres, és a dir, en un model en el qual una competència arribava allà on acabava una altra de confrontant. En definitiva, en els supòsits –freqüents– en què la delimitació entre títols competencials plantejava dubtes, semblava que els intèrprets i
aplicadors del Dret estaven obligats a fer un esforç interpretatiu per tal de delimitar amb la màxima precisió possible l’abast de les de les competències confrontants amb l’objectiu, precisament, d’evitar duplicitats. Dins d’aquest model l’única possible excepció –i encara parcial– era la de la competència sobre cultura, que no es regulava en el llistat de competències de l’article 149.1 CE sinó en un apartat singular i específic (l’apartat segon d’aquest article 149 CE). La doctrina i el legislador estatal van interpretar que aquest article permetia una duplicitat generalitzada i el Tribunal Constitucional, malgrat que en alguna sentencia fa un esforç per delimitar àmbits d’exclusivitat, finalment sol acceptar aquesta concurrència.”

Pàg. 155: “En efecte, en tots els àmbits integrants de la matèria cultura podem trobar com l’Estat i la Generalitat de Catalunya tenen atribuïdes funcions executives, generant-se, en conseqüència, una situació generalitzada de duplicitats que, en alguns casos, són de caràcter estricta.”

Pàg. 158-159: “Corresponen a l’Estat funcions de gestió bibliotecària (Gestió del Sistema Espanyol de Biblioteques, que inclou el Ministeri de Cultura, la Biblioteca Nacional i, també, la resta de biblioteques de titularitat estatal, els sistemes bibliotecaris autonòmics, provincials i locals, i d’entitats privades, en funció del principi de voluntarietat); foment i promoció (plans de foment de la lectura; suport a l’obertura de les biblioteques escolars; campanyes de promoció dels autors que s’expressen en castellà o en llengües oficials de les comunitats autònomes; promoció de la indústria editorial i del comerç del llibre; promoció del desenvolupament del conjunt de biblioteques; promoció de la creació de biblioteques digitals; foment de la igualtat en l’accés al servei públic de biblioteca de qualitat; manteniment d’un sistema de premis; impuls d’iniciatives i projectes bibliotecaris; impuls de la investigació científica i el desenvolupament i innovació tecnològica; impuls de la cooperació bibliotecària); àmbit exterior (promoció de la projecció internacional de les llengües espanyoles; contribució a l’expansió internacional de la indústria del llibre espanyol; foment de la cooperació internacional) i cooperació (col·laboració amb les associacions de professionals del sector del llibre).

Corresponen a la Generalitat funcions de gestió bibliotecària (gestió del Registre de les biblioteques del Sistema de Lectura Pública; integració d’una biblioteca en el Sistema de Lectura Pública;); foment i promoció (promoure el desenvolupament del conjunt de biblioteques, sistemes, xarxes i consorcis; foment de la igualtat en l’accés a un servei públic de biblioteca de qualitat; foment de la lectura pública); tutela bibliogràfica (recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana; adquirir, conservar i difondre els fons generals multidisciplinaris i d’abast universal; elaborar i gestionar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu del patrimoni bibliogràfic; prestar serveis de suport a la protecció del patrimoni bibliogràfic; Gestió del Catàleg Col·lectiu de la Lectura Pública); àmbit exterior (contribuir a l’expansió internacional de la indústria del llibre espanyol) i intervenció administrativa (potestat inspectora i sancionadora)”.

Pàg. 160: “Un cop relacionades les funcions executives que corresponen a l’Administració
de l’Estat i a la Generalitat de Catalunya en matèria de cultura, cal passar a analitzar quins són els trets essencials que es posen de manifest. En tal sentit, és oportú destacar, en primer lloc, que l’anàlisi de la distribució funcional reflecteix, com s’ha assenyalat anteriorment, la concurrència competencial que la doctrina i el propi Tribunal Constitucional interpreten que existeix en la matèria esmentada. En efecte, en la majoria d’àmbits culturals, l’Estat i la Generalitat de Catalunya exerceixen funcions executives que, molts cops, són coincidents, especialment en l’àmbit de la promoció i foment, tutela cultural i gestió d’equipaments públics, cosa que genera duplicitats en sentit estricte, si bé l’objecte de les funcions estatals té, en principi, un component supraautonòmic”.

Pàg. 161-162: “Finalment, una nota comuna als diversos àmbits culturals que cal destacar és l’existència de xarxes d’equipaments culturals estatals, caracteritzats per una teòrica nota d’excel·lència en la seva gestió, a les quals poden afegir-se els equipaments de les comunitats autònomes i d’altres entitats, públiques i privades (Sistema Espanyol d’Arxius, Sistema Espanyol de Biblioteques, Xarxa de Museus d’Espanya).

Tot i que la integració en aquestes xarxes es fonamenta en el principi de la voluntarietat, no es pot obviar l’existència de determinats factors que poden condicionar la decisió autonòmica o d’altres entitats (el mateix criteri d’excel·lència que caracteritza els equipaments integrats a la xarxa, la recerca de noves fonts de finançament que poden provenir de la integració a la xarxa, etc)”.

Pàg. 162-163 : “Àmbit subvencional
L’Estat exerceix de forma molt intensa la seva potestat subvencional en els diversos àmbits culturals. Les convocatòries estatals d’ajuts no preveuen cap tipus de participació autonòmica ni a nivell normatiu ni executiu, ja que, d’una banda, regulen detalladament el règim jurídic aplicable a les subvencions (beneficiaris, actuacions subvencionables, criteris de valoració de les sol·licituds…) i, de l’altra, centralitzen en òrgans estatals les tasques de gestió de les convocatòries (recepció de les sol·licituds, valoració d’aquestes, pagament dels ajuts…). Només, com excepció, en alguns supòsits es preveu la participació de les Comunitats Autònomes en els òrgans de valoració de les sol·licituds, a través de la designació d’algun dels seus vocals.

Les diferents convocatòries fan esment, en les seves exposicions de motius, com a arguments que justifiquen la centralització de les funcions subvencionals en òrgans de l’Administració de l’Estat a la necessitat d’assegurar la plena efectivitat dels ajuts, la finalitat de garantir iguals possibilitats d’obtenció i gaudiment per part dels potencials destinataris en tot el territori nacional, i també el caràcter suprautonòmic o internacional de les actuacions subvencionables.”

En conclusió, podem veure com el tàndem format entre el poder executiu i el poder judicial han posat les bases per a que l’Administració General de l’Estat pugui tenir capacitat normativa i executiva en qualsevol àmbit de la gestió cultural amb les duplicitats ja conegudes i que s’articula bàsicament mitjançant tres vies:

  • Legislant en camps que la Generalitat té competència exclusiva, fet que queda justificat i explicat a partir del que el Tribunal Constitucional avalarà després com competències “concurrents”.
  • Creant de facto estructures de gestió cultura com xarxes de Biblioteques Públiques de l’Estat, de museus, etc. o disposant de capacitat econòmica per “comprar” representació als òrgans de govern de museus i altres institucions culturals catalans.
  • Atorgant discreccionalment subvencions en camps que són propis de la Generalitat. Això permet a l’Administració General de l’Estat crear les seves pròpies polítiques culturals, estiguin en sintonia o no amb les pròpies de la Generalitat.

Tot això estaria molt bé si fos que:

  1. Un cop l’Administració General de l’Estat ha creat i sostingut estructures pròpies de política cultural paral·lela a les estructures de la Generalitat, incentiva un discurs en el qual és la Generalitat qui sembla ser que duplica.
  2. Organitza unes estructures i destina uns recursos que no són transferits als titulars de les competències, sinó que els gestiona directament i els atorga en funció dels seus criteris.

Com en moltes altres ocasions, la quantitat de recursos ecònomiques que el Ministeri de Cultura inverteix no té res a veure ni amb el percentatge de població de Catalunya ni amb la riquesa del seu teixit cultural.

Creiem que queda molt clara la voluntat de l’Administració General de l’Estat de no reconèixer les competències exclusives de la Generalitat en el camp cultural i tampoc sembla que hagi cap voluntat per transferir els recursos que es gestionen des de Madrid a la Generalitat en funció del seu percentatge de població per a que sigui el Gover de Catalunya qui gestioni aquests diners.

Aquesta situació és perjudicial pels interessos culturals dels catalans que es veuen obligats a mantenir dues administracions, la que estatutàriament els correspondria (la Generalitat) i una de de nova (l’Administració General de l’Estat) que fa 30 anys que no accepta la realitat de l’autogovern.

Només la independència de Catalunya pot donar als catalans els instruments legals i econòmics necessaris per construir un sistema cultural modern, eficaç i suficient.