Solucions a les duplicitats (1) – Que deixin de legislar sobre competències propies en matèria cultural

El Govern espanyol, en la seva línia d’acusar els governs autonòmic d’allò que l’Administració General de l’Estat porta practicant des de les primes transferències de competències, diu voler acabar amb les duplicitats. Doncs bé, des de Bibliotecaris per la Independència iniciarem una sèrie de recomanacions des del punt de vista competencial en el camp bibliotecari per acabar amb les duplicitats que l’Administració General de l’Estat genera envaint competències que són del Govern de Catalunya.

Abans de res cal fer una petita explicació. Els catalans de bona fe enteníem que la Generalitat tenia les competències exclusives, plenes, totals o com es vulgui adjectivar, en el camp de les biblioteques. Doncs no, no és ben bé així. De fet, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de (…) els arxius, les biblioteques, els museus i els altres centres de dipòsit cultural que no són de titularitat estatal…” (art. 127.1.c.). La Constitució espanyola, però (sempre hi ha un però) contempla al seu article 149.2 que “sin perjuicio de las competencias que podrán asumir las Comunidades Autónomas, el Estado considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial y facilitará la comunicación cultural entre las Comunidades Autónomas, de acuerdo con ellas.” En termes més entenedors vol dir que l’Administració General de l’Estat pot fer el que consideri convenient quan ho consideri necessari en matèria cultural ja per a ella la cultura és un “deber y atribución esencial”. Això ha justificat durant 30 anys l’existència de tot un Ministeri de Cultura i de tota una administració dedicada a “bibliotecas y archivos” tot i tenir les competències teòricament transferides. Estructura que significa diners i repartiments de diners en funció de criteris que poques vegades són equitatius.

Ja fa temps que les lleis, decrets, etc de l’Estat acostumen a incloure el que s’anomena “habilitación competencial” i que inclou la frase tipus “la presente Ley se dicta al amparo de lo dispuesto en el artículo 149.2 de la Constitución Española, que dispone que, sin perjuicio de las competencias que podrán asumir las comunidades autónomas, el Estado considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial, y además por los siguientes títulos competenciales”.

Com es pot suposar, a la pràctica aquest article de la Constitució és una porta legal que permet qualsevol acció de l’Administració General de l’Estat a Catalunya en matèria bibliotecària i per extensió, a tot el camp cultural. Quina necessitat havia per a que l’Administració General de l’Estat fes una llei de biblioteques quan a Catalunya ja en teníem una des de 1981 i a més a més essent com és una competència a Catalunya de la Generalitat?. Cap ni una. És més es corria el perill que la Ley 10/2007, de 22 de junio, de la lectura, del libro y de las bibliotecas entrés en contradicció amb la legislació catalana. I si no entra en contradicció vol dir que diu el mateix, amb la qual cosa, és innecessària i si diu coses noves poden ser una limitació de la capacitat normativa catalana.

Quan la Generalitat té la convicció que una normativa estatal envaeix el seu espai competencial planteja aleshores un recurs d’inconstitucionalitat. Com s’ha resolt en general, doncs, la qüestió de com conjugar una competència exclusiva de la Generalitat amb un “deber y atribución esencial” de l’Administració General de l’Estat en matèria cultural?. El Tribunal Constitucional va idear un nou adjectiu legal, les competències “concurrents”, en paraules del jurista Raimon Carrasco (2010): “el extraño caso de la competencia exclusiva compartida”. És a dir, el cotxe és certament teu, però hi pot pujar el Ministeri qual vulgui i dir-te per on has d’anar.

La qüestió ve de lluny i el Tribunal Constitucional, a la seva sentencia STC 49/1984 ja determinava que “el artículo 149.2 CE permite al Estado legislar sobre la preservación del patrimonio cultural común y también sobre los aspectos que precisen tratamientos generales o que reclamen una definición unitaria. Con esta interpretación, el artículo 149.2 permite al Estado dictar, en el ámbito de la cultura, algo que se parece mucho a una legislación básica.” (Carrasco, 2010)

Dit d’una altra manera, tot i que Catalunya té teòricament la competència en matèria bibliotecària, l’Administració General de l’Estat pot, per exemple, determinar si les biblioteques són o no gratuïtes, quins serveis han de prestar, etc., etc. Això sí, pagant en tot cas els titulars de les biblioteques.

Tot i que no sigui un exemple estricte del camp cultural, un cas paradigmàtic de legislar a costa dels diners dels altres és el de l’article 104.3 de la Ley Orgánica de Educación que, en la seva literalitat, estableix: “dada la exigencia de formación permanente del profesorado y la necesidad de actualización, innovación e investigación que acompaña a la función docente, el profesorado debidamente acreditado dispondrá de acceso gratuito a las bibliotecas y museos dependientes de los poderes públicos. Asimismo, podrán hacer uso de los servicios de préstamo de libros y otros materiales que ofrezcan dichas bibliotecas. A tal fin, los directores de los centros educativos facilitarán al profesorado la acreditación correspondiente.”

Aquest article afecta tots els tipus de biblioteques existents a Catalunya, la competència exclusiva de les quals en matèria legal és de la Generalitat. És més, en el cas de les biblioteques municipals o universitàries els titulars són, respectivament, els municipis i les universitats, institucions autònomes i amb capacitat plena per organitzar i establir tarifes pel seus serveis. Es fa una norma i la seva aplicació la paguen els altres. No consta, a més a més, que aquests titulars fossin consultats en el seu moment.

És fàcil concloure que per l’Administració General de l’Estat les Comunitats Autònomes no són la representació de l’Estat als seus territoris sinó simples gestories a les quals cal controlar de prop per garantir no se sap ben bé què.

És el sistema muntat, que comporta un conflicte constant de competències i la superposició de l’Administració General de l’Estat -que crea la seva pròpia estructura duplicada- a les competències i estructures de la Generalitat.

Després, posen al crit al cel i assenyalen els Governs autonòmics com els dolents duplicadors d’estructures. És l’antítesi de la lleialtat institucional.

Des de Bibliotecaris per la Independència estem convençuts que l’Administració General de l’Estat ha tingut 30 anys per entendre el que era l’estat de les Autonomies. No ho han entès ni ho volen entendre i com que bona part dels catalans no pensem renunciar a que sigui el Parlament de Catalunya qui legisli les lleis que ens han de governar, creiem que és l’hora de disposar d’un estat propi que a que mai interfereixen sense el nostre consentiment (cas d’Europa) la nostra capacitat d’autogovernar-nos.

La nostra primera recomanació, doncs, a l’Administració General de l’Estat és que fins que arribi el dia que Catalunya sigui independent, que deixin de mantenir una estructura pròpia per legislar, finançar i controlar les competències de la Generalitat en matèria de cultura, altrament dit, que tanquin el Ministeri de Cultura.

Anuncis

Deixeu un comentari (es visualitzarà un cop s'hagi moderat)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s